Ousman Umar

Diuen que la infància et marca per a tota la vida, tot i que, en el meu cas, va ser una etapa que no va trobar gaire espai per desenvolupar-se. Vaig néixer a l’Àfrica, en un poble anomenat Fiaso, Ghana, un dimarts de l’any 1988. Quan era un nen no tenia massa amb què gaudir i, per tant, em fabricava les meves joguines. Quan tenia set, havia d’anar al riu a aconseguir aigua. A casa meva no hi havia res: si volia menjar peix, havia de pescar al riu. Era el fill del xaman del poble i, sovint, anava a la jungla a buscar plantes per curar malalties de les persones de la zona.

Quan tenia set,

havia d’anar al riu

a buscar aigua.

Tot va començar un dia, mentre jugava al futbol amb els meus amics i després de cuidar els animals. De sobte, vaig veure un avió que solcava el cel. I vaig pensar: “Com pot ser que un avió arribi allà dalt? Si jo agafo qualsevol cosa, la llenço a l’aire i cau a terra, com és que aquest avió no cau?”. Ho vaig comparar amb les joguines que havia construït i que havia hagut d’arrossegar per terra perquè es moguessin. Un cop em van dir que solament les persones de pell blanca podien fer volar aquells avions.

A partir d’aquell dia vaig començar a pensar que el món no podia acabar-se en la frontera del meu lloc de naixement. Així que vaig començar a pensar a anar més enllà del meu poble. Jo concebia a l’home blanc com un déu, perquè Europa era considerada un paradís, i pensava que l’home blanc era sinònim d’intel·ligència, de metge, d’enginyer… En resum, d’un ésser superior. Això no va reforçar els meus pensaments, però va ser la primera vegada que em va sorprendre la idea de sortir, de conèixer la raça blanca.

Un parell d’anys més tard, vaig aconseguir un treball a un poble proper. Després d’això, em vaig traslladar a la segona capital del país i, finalment, vaig arribar al port de la capital, Accra. Allà vaig tenir la sort de veure un televisor per primera vegada en la meva vida. Aquell dia sortia el Barça en el televisor. Com treballava al port, sovint veia ferries, cotxes i màquines en general. A partir d’aquest moment, el meu interès per conèixer la raça blanca va anar augmentant cada cop més. Només volia saber per què podien crear i desenvolupar coses tan sorprenents.

En aquella època, jo només era un nen analfabet de 12 anys que somiava amb un continent on no podia anar. Treballava soldant xapa, ja que tenia unes mans i un cos molt petits i estables que em permetien entrar dins de la complexa maquinària i realitzar soldadures que eren complexes.

Treballava només

per menjar un bol

d’arròs al dia…

Un dia vaig sentir a parlar de Líbia. Em van dir que si em traslladava allà, rebria un bon sou, cosa que em semblava impossible perquè, fins aquell moment, a Accra, treballava només per menjar un bol d’arròs al dia. Per descomptat, vaig acceptar anar-hi.

El viatge que vaig emprendre encara em sembla una pel·lícula, sembla quelcom surrealista que mai podria passar.

Sovint, em dic a mi mateix: “Com vaig poder sobreviure?” Un exemple d’això, va tenir lloc al Sàhara. Érem 56 persones en tres cotxes Land Rover, 18 a cada cotxe, creuant el desert entre les dunes. De sobte, vam haver de baixar dels cotxes perquè els conductors “havien d’anar a buscar benzina” i no anaven a trigar massa. Mai més van tornar. Ens van abandonar en mig del desert. No obstant això, un noi va assegurar-nos que coneixia el camí correcte i, per tant, vam decidir seguir-lo. Va aprofitar l’ocasió per reclamar-nos diners, ja que deia que sense aquests no ens guiaria.

Van passar els dies i, amb el grup, fèiem front a més contratemps. No teníem menjar ni aigua. “Una de les coses que ha après d’aquesta experiència, és que el cos humà és vertaderament savi, s’adapta a qualsevol situació”. Després de 21 dies, vam arribar a l’altra part del Sáhara. Únicament 6 de nosaltres, de les 56 persones que érem originalment, vam sobreviure.

Únicament 6 de nosaltres,

de les 56 persones

que érem originalment,

vam sobreviure.

“Vaig rendir-me diferents vegades durant el viatge. Ja no tenia esperança. Aquells van ser els moments més difícils.” Amb el temps, crec que el pitjor moment va arribar quan feia divuit dies que caminàvem pel desert. Ens vam quedar sense aigua ni menjar. No teníem res. Cossos morint davant meu… No tenia cap esperança de mantenir-me viu. El cas és que, tres dies abans, el nostre “líder” també havia abandonat el grup, enduent-se les nostres pertinences i els diners. Afortunadament, vaig veure un cadàver a una gran roca. Espantat, vaig apropar-m’hi i vaig mirar dins les butxaques. Portava una cantimplora plena d’aigua. “Allò va salvar la meva vida. Em pregunto per què vaig ser jo qui el vaig veure, però dono gràcies a Déu per haver escollit aquest camí”.

Un cop vam arribar a Líbia, les coses van ser pitjors del que esperàvem. En aquell moment, el país estava controlat per Gadaffi. Els immigrants negres eren maltractats. “Un gos tenia més valor que un immigrant negre”.

Vaig estar a Líbia durant 4 anys. Vaig poder estalviar suficients diners per fugir del país. La màfia em va convèncer perquè pagués 1.600$ per creuar el Mediterrani i arribar finalment a Espanya.

“T’hi portarem, només trigarem 45 minuts”, em van assegurar. Mai vaig poder comprovar aquesta informació. De nou, tenia problemes.

La màfia em va convèncer

perquè pagués 1.600$

per creuar el Mediterrani

i arribar finalment

a Espanya.

El problema de les màfies ve de molt enrere. No són només elles, sinó que hi ha moltes més persones involucrades. Un exemple molt representatiu és que la policia de dia, treballa per a les màfies durant la nit. Això va ser la conseqüència d’un acord polític entre França i Argel durant la presidència de Sarkozy. En aquest acord s’hi contemplava que per cada immigrant arrestat, la policia obtindria una recompensa.

“Vam ser durament maltractats”. Durant el dia, la policia feia la seva feina. A la nit es convertien en persones perverses. De totes maneres, la màfia ens va facilitar material i equipament perquè poguéssim construir els nostres vaixells. Un cop acabats, vaig tenir el valor de pujar en un d’ells. Jo no sabia nedar. Ens va costar dos intents endinsar-nos a l’oceà. Durant el primer intent, el vaixell va col·lapsar contra les onades i van morir deu persones. Un d’ells era en Muusa, el meu millor amic.

Després d’aquest intent fallit, vam tornar al desert. Recordo que vaig perdre les sabates i, conseqüentment, vaig haver de caminar descalç un mes. Trenta-tres dies després, la màfia ens va aconseguir nous materials i vam construir dos vaixells nous. Érem 60 de nosaltres per a cada vaixell. I, aquest cop, l’altre vaixell es va enfonsar. El nostre, en canvi, ens va portar a Fuerteventura, la terra promesa. Un amic meu em va dir “Aixeca’t, germà! Caminem!”. Estava esgotat.

Vam xocar contra les roques i el vaixell va bolcar just davant la costa. Vaig pensar que moriria. Afortunadament, vaig arribar a terra i em vaig sentir realment alleugerit. Les onades m’arrossegaven fins a la sorra. No podia estirar les cames, ja que havia estat assegut al vaixell durant 24 hores. Tampoc podia caminar, ja que els meus peus estaven plens de cicatrius. Els meus companys caminaven fins a una carretera il·luminada i em vaig centrar a seguir-los. Era una nit fosca i plovia.

La policia va aparèixer, juntament amb la Creu Roja i els mitjans de comunicació. Estaven atenent als meus companys i els hi proporcionaven mantes. Després, van cridar “Mira, allà n’hi ha un altre”. La Creu Roja em va recollir i cobrir amb mantes. A diferència dels altres, em van dur a l’ambulància perquè tremolava.

A continuació, vam haver de signar diferents documents i ens van portar a l’Oficina de la Creu Roja. Més tard, ens van portar a l’hospital i els metges em van fer el que anomenen Test del canell per conèixer la meva edat. Jo només sabia que havia nascut un dimarts: aquesta dada és l’única que importa a Ghana quan neixen els nadons.

Em van fer el que anomenen

Test del canell per conèixer

la meva edat. Jo només sabia

que havia nascut en

dimarts…

Vaig estar a la presó aproximadament un mes. Cada dos o tres dies, m’enviaven a una habitació petita i fosca on m’interrogaven. Volia que confessés, encara que no tenia res a dir.

Vaig tenir la sort de sentir que després d’aquest període, Espanya em donava la possibilitat de residir-hi. Després d’això, vaig volar a Màlaga en un petit avió, on em van preguntar a quina ciutat m’agradaria traslladar-me.

Jo no coneixia Espanya ni cap de les seves ciutats més importants. Llavors, vaig recordar que quan estava a Accra havia vist un partit al televisor on jugava el Barça, així que vaig dir “Barça” i ells van entendre què volia dir. Barcelona seria el meu últim destí.

Em van donar un entrepà de tonyina, una ampolla d’aigua, un plàtan i un bitllet d’anada. Vaig arribar a Barcelona, per primer cop, l’hivern de l’any 2005. Quan vaig trepitjar el terra de la meva nova ciutat, em vaig sentir molt feliç. Vaig caminar mirant amb atenció totes les coses: els cotxes, les cases… tot era nou per a mi, excitant i meravellós. Recordo que saludava a tothom, com és costum al meu país, però la gent semblava estranyada i no em contestaven… Finalment, es va fer fosc i no vaig arribar a temps a l’oficina de la Creu Roja. Per tant, vaig dormir al carrer.

Em vaig despertar l’endemà al voltant de la Meridiana i assegut en un banc. Vaig trobar-me amb una dona que passejava lentament i m’hi vaig apropar educadament. Vaig mostrar-li tots els documents que portava, li vaig explicar qui era i li vaig demanar per l’oficina de la Creu Roja. Ella gairebé no parlava anglès, així que no m’entenia gaire. No obstant això, va semblar que s’interessava per les meves explicacions. Em va agafar la mà i va trucar el seu marit, que sí que parlava l’anglès. Vaig poder-me comunicar amb ell amb facilitat. A continuació, la dona em va convidar a esmorzar i em va donar el seu número de telèfon. Em va dir que li truqués si em trobava de nou amb la situació de dormir al carrer.

Em vaig dirigir a la Plaça Espanya seguint les indicacions que la dona, Montserrat Roura, m’havia donat. Un cop allà, vaig sentir-me molt estressat, perquè no sabia com interpretar el mapa del metro. De sobte, vaig sentir una veu femenina darrere meu. Em vaig sorprendre molt, ja que a Líbia els nois no poden parlar amb les noies. El seu nom era Eva i em va ajudar molt. Em va mostrar on estava la Creu Roja i em va recomanar que hi anés jo sol, ja que en el cas contrari no m’acceptarien. Em va donar 40€, una motxilla i se’n va anar.

Em van enviar a un complex esportiu on vaig passar tres nits. Però a la quarta nit, em van expulsar i vaig tornar a dormir al carrer durant un altre mes. Va ser realment esgotador. Per això, vaig decidir trucar a la Montserrat, que m’havia donat el seu telèfon feia un temps i li vaig explicar la situació. Després d’una llarga conversa, va decidir que ella i el seu marit parlarien amb la Creu Roja. Van ser molt generosos i em van acollir com a tutors, ja que encara no era un adult.

Una nova vida va començar per a mi. El primer dia, després del sopar, la meva nova mare va venir a donar-me les bones nits i em va fer un petó al front. Va apagar el llum i va marxar. La meva primera nit va ser molt dura. No vaig poder dormir i la vaig passar plorant. No comprenia per què havia hagut de viure un viatge tan horrible per, finalment, trobar-me segur a la meva nova casa. Va ser la primera vegada que algú em va besar. Sentia que algú m’estimava després de molt temps. A l’Àfrica, el contacte físic és diferent, la gent se sacseja i toca les mans dels altres com una forma de mostrar el seu agraïment.

Finalment, vaig arribar a una conclusió:

la pregunta no hauria de ser “per què”

sinó “per a què”.“

Finalment, vaig arribar a la conclusió: la pregunta no hauria de ser “per què” sinó “per a què”. “Per a què m’havia de servir aquesta experiència?”. La resposta estava clara: “ara haig de comunicar i informar sobre la meva experiència per conscienciar els altres sobre el lloc del qual provinc. Ha d’haver una manera de millorar les nostres condicions a Ghana i, el més important, haig d’evitar que altres persones pateixin la mateixa experiència que jo. Les possibilitats de morir són massa elevades”.

Vaig començar a estudiar català i espanyol i vaig poder aprovar els meus exàmens de Batxillerat. Després vaig cursar el grau de química durant dos anys a la Universitat de Barcelona i ho vaig haver de deixar perquè, per pagar-me els estudis, havia de treballar com a mecànic de bicicletes i m’era impossible fer les dues coses alhora. És per això que em vaig canviar a la carrera de Relacions Públiques i Marketing. Vaig acabar-la i un any més tard vaig estudiar un Màster a ESADE en Direcció, gestió i organitzacions d’ONGs.

El 2012 vaig fundar l’ONG NASCO Feeding Minds amb la finalitat de proporcionar accés a la informació i l’educació, reduint l’esquerda digital. Amb això, intento evitar que els joves de Ghana s’embarquin en viatges mortals com el que jo vaig fer. Si hagués sigut conscient de les distàncies, riscos i la ubicació d’Europa, mai hauria deixat Ghana tal com ho vaig fer. L’educació és l’eina per canviar qualsevol societat.

Intento evitar que els

joves de Ghana

s’embarquin en viatges

mortals com el que jo 

vaig fer.

NASCO es va fundar el 2012, vaig comprar 45 ordinadors amb el meu sou de mecànic, després del fracàs del crowdfunding iniciat. Vaig pensar que aquesta era una eina molt important i necessària. És una manera de construir ponts i obrir una gran porta al món per a aquests estudiants desfavorits d’Àfrica, començant per Ghana. Aquests primers 45 ordinadors de taula es van enviar a l’escola secundària de San Agustín, a la regió del nord de Ghana.

Vam començar amb 850 alumnes i 2 professors d’ICT o TIC, i calculem que, fins al 2020, han passat més de 20.000 alumnes per les onze aules que tenim actualment en marxa. Un total de 30 escoles es beneficien d’elles.

Més tard, vaig descobrir que existeix la Responsabilitat Social Corporativa de les Empreses i que cada quatre o cinc anys canvien els seus equips informàtics perquè queden obsolets. Gràcies a això, moltes empreses ens han donat els seus equips perquè puguem aprofitar-los i obrir noves aules a Ghana.

També vaig començar a compartir aquesta experiència amb els centres escolars d’aquí, amb aquells nens i nenes que tenen tot el que necessiten, però no en treuen prou profit o no aprecien el dret de tenir accés a l’educació.